II Carrera por montaña Sierra de Chica - 2011

Dies abans de la MdM vam anar a rodar per Montserrat amb en Millagui i ja me'n va parlar d'aquesta cursa. Tot i patir molt al Montseny, dies després em va trucar i em va esperonar per tal que m'animés i m'inscrivís a la cursa de Chiva. Em vaig mirar la web, les dates, ho vaig comentar amb la Xell i em vaig inscriure.

Dies més tard, vaig ser convidat al grup del Whats App "Malalts de Chiva" liderat, com no, pel Jordi Martí (Millagui) Aquest app ens ha servit d'unió durant les setmanes abans de la cursa i ens ha permès compartir moments memorables com ensenyar-nos el peus per demostrar que els tenim fets caldo de les pallisses que ens fotem, temes d'alimentació, material a portar a la cursa i sobre tot humor, molt d'humor.

Els divendres 9, uns més aviat que d'altres vam anar fent cap, cap a Chiva. A les 18:30 entrega de dorsals i més tard breafing. I en cavat, cap a sopar i a dormir que a les 7 donarien el tret de sortida.


Al hotel vaig trobar al Cesc un Fondista que ja havíem coincidit a la MdM. Un cop ben esmorzats, cap a la plaça de l'Ajuntament. Donen la sortida i fem els primers kilòmetres neutralitzats per dintre la població fina a arribar a un corriol on el cap de cursa en deixa que ens endinsem cap la muntanya. Encara és fosc i la Rosa roda al meu costat per aprofitar la llum del meu frontal. Al principi i com gairebé tota la cursa, el terreny és molt rodador, anem a un bon ritme i els kms passen ràpid. Abans d'arribar al primer avituallament i desprès d'una llarga baixada ens troben amb en Lluis fent una para "tècnica". Arriben els tres a l'avituallament. Passat aquest, un espectador ens diu que la Rosa és la segona noia. Caram! Què li han dit!! Com si hagués baixat una marxa i hagués pres l'accelerador, la Rosa és posa a rodar a un ritme que se'm fa difícil de seguir. Tornem a trobar-nos amb en Lluis que havia sortit abans de l'avituallament. Sense girar el cap ja sap que som nosaltres, reconeix els meus esbufecs. Acabem la pujada i les vistes son fantàstiques. Trec la càmera per gravar i veig com la Rosa i en Lluis van guanyant terreny. Sense pretensions d'atrapar-los vaig baixant al meu ritme, i pensant allò que sempre em repeteixo: "baixa amb cap, que dilluns em d'anar a treballar"

Tercera pujada i caram!! Com puja, això és comença a complicar. Tinc al cap que falta la pujada reina i si aquesta és així, com serà la següent!! ...i les dues que falten després...Arribo a l'avituallament del km 30 i abans d'arribar veig al Terminator, li faig què passa amb un moviment d'espatlles i em fa que no amb el cap. Quan arribo em diu que ho deixa aquí, comença a tindre rampes, queda molta cursa i no es veu amb cor de seguir. Em sap molt de greu, però l'entenc. Quan el cap et diu que no, és que no.


Començo a pujar a la que crec és la pujada reina de la cursa, alto de Yerbas 1022m. Anem fent per una pista sense cap complicació tècnica. Ho comento amb un corredor i em diu que lo més dur ja ho hem fet i això m'anima molt. Fem cim i a baixar per primer una pista i després per un corriol que sense ser res de l'altre món se'm fa passat i per rematar, un tros d'asfalt i una riera per arribar al següent avituallament.

Penúltima pujada per un corriol i les cames, ja molt tocades, comencen a patir rampes. Em vaig posar els compressius pels quàdriceps i em van anar força bé. Tot i tindre les rampes no van ser tan severes com les de la MpM, fet que em va permetre anar tirant sense haver d'aturar-me cada dos per tres.


Arribat al penúltim avituallament el cap comença a fer de les seves. Intento treure'm del cap el mal rotllo i començo els últims 14,5 després de 7 hores de cursa. Em prenc un ibuprofeno. Mentre tan em recordo del primer vídeo que ahir a la tarda ens van passar abans del breafing. Es diu Maria, té 12 anys i des de que tenia 18 mesos pateix una malaltia degenerativa de les que s'anomenen "rares" per les poques persones que les pateixen, i que la deixat amb una minusvalia del 86%. Al vídeo, el seu pare, ens va explicar que la Maria gaudeix quan surten a córrer i que mentre ho fan no pateix atacs epilèptics. Tenen una web i una grup al facebook, doneu-li una ullada i si podeu, ajudeu a estirar del carro:

http://www.mimundorett.com/

http://www.yotambienempujoelcarro.es/

Arribo a l'últim cim i ens troben un avituallament. Faig un mos, carrego aigua i prenc un got de coke. Comença l'última baixada i veig que les cames responen. Vaig fent a ritme constant desfent el camí que em fet a primera hora del matí. Els ànims tornen a ser alts per la proximitat de Chiva. Passem el cartell del km 60, només en falten 4,5. Per unes obres a la passarel·la del tren, aquest any ens han regalat una fantàstica ruta turística per el perímetre de la població per tal d'evitar accidents a la via del tren.

Finalment encarem els últims carreres que ens portaran a la plaça de l'Ajuntament. Darrera meu sento que algú anima a una tal Yulia. Em giro i és un noi animant a una noia (la Yulia) son d'Itàlia. No parla espanyol ni anglès, però entenc que li ha agradat molt, però es queixa de la calor, diu que a la seva terra estan -6 graus... I jo amb el "manguitos" a la ronyonera...
Creuem la línea de meta i és aquell moment amb el que tots els que fem això estem pensant durant tantes hores, gaudir de la càlida sensació de les endorfines corrent per la nostra sang, com si d'uns "yonquis" ens tractéssim. Per que, no ens enganyem, ens fotem aquestes pallisses per que amb les tirades de 10, 15, 20, 40... no en tenim prou i necessitem la sobre dosis dels Ultres.


Finalment la Rosa va quedar segona de la categoria de fèmines amb un temps de 7:33:38, el Millagui va baixar el temps de l'any passat amb 7:20:41, el Luis 7:33:39, el Cesc 7:34:27, el Yak 9:01:56, el Tigre 9:48:11 I jo 8:26:42

Moltes gràcies a tots "malalts de Chiva" pels moments abans, durant i després de la cursa. Crec que no serà l'última que farem plegats.

Marató del Montseny

Tot i que les previsions de la meteo durant tota la setmana ja ho deien i dissabte per la nit van catalogar la borrasca que estava a sobre Catalunya con de primera divisió (després ens hem assabentat que era una tempesta tropical), m'autoconvencia dient que el diumenge no plouria.
Tota la nit del dissabte plovent. Arriba el Lluís, puntual a les 5:45, al lloc on havíem quedat i em diu; - Va, tranquil que segur que al Montseny no plourà. Jo també ho pensava, però quan arriàvem continua plovent.

Recollim el dorsal, ens canviem i comencem a saludar als companys que van arribant aixoplugats al pavelló.
Arribada l'hora i tots fem cap cap a la sortida. Puntualment a les 8 donen la sortida sota una fina pluja que sembla que no però va fent la seva feina.
Tot just al sortir de St. Esteve, creuem la Tordera amb més d'un pam d'aigua. Comencem bé, amb els peus ben fresquets. Els primer quilòmetres son per pistes amples que permeten anar rodant a bon ritme. Soc incapaç de seguir al Millagui, arribo molt tocat de cames, ho sé i vull reservar. Al poc temps em passa el Terminator esperitat com si l'empaités un dimoni. Els vaig veient cada vegada més lluny fins que els perdo de vista.

Arribem al 16 i comença la primera pujada forta (a l'avituallament de St.. Bernat no el veig i no menjo res). Als pocs metres un bessó m'avisa del que més tard serà un no parar. Intento agafar ritme, però veig que he d'afluixar. Ho faig i tinc que anar deixant passar als que venen darrera. No m'agrada fer tap. Les rampes venen i van , però vaig fent.
Molt lluny em sembla sentir...una esquella? Devem estar a prop del control. Passo un noi que ens anima. És admirable el que arriba a fer la gent per donar ambient. Moltes gràcies company!!!

Passo el control i comença la baixada. Caram, sembla que la cosa va bé. Veig a dos nois davant meu i els atrapo ràpidament. Vaig tirant a vall a bona velocitat. Atrapo a tres nois i els avanço. No m'ho puc creure, això va con la senda. Però de sobte em comencen a fer mal els genolls i aquí és quan tot s'en ve a vall. Afluixo per no castigar-me, però segueix fent-me mal i per postres m'entren rampes molt fortes que m'obliguen a parar per estirar i poder seguir.
M'avancen als que havia passat abans.
Arribo al control del 25 i penso que igual han tallat el tram del Turó de l'Home. Al Matagalls era brutal el vent i el fred que feia. Ens diuen que qui vulgui pot seguir, que a dalt fa més fred i més vent que al Matagalls, i si no és pot abandonar i tirar avall cap a St. Esteve.
Mai havia tingut que prendre una decisió com aquesta, per un moment penso en agafar el camí fàcil ( bé això és el que em pensava, ara sé que de fàcil no en tenia res) Menjo i m'inflo de coke, plàtans, isostar, chuches... Carrego a tope perquè sé que patiré molt.
Primer 2 quilòmetres per pista rodadora. Començo a córrer i als pocs metres els aliens de les cames criden que volen parar. Estiro, camino i corro...fins a la propera rampa. Així vaig, proper objectiu Les Agudes. El Yak em fot una lijada que n'hi em veu. El crido i veig que va a pinyó, súper concentart, molt bé Jordi, t'ho has currat per gaudir com ho estàs fent.

Cada cop el vent és més fort i l'aigua cau amb més força. És una bona senyal, vol dir que estic arribant al cap de munt de la pujada. Veig per fi l'últim gir a la dreta, el pla que ens portarà cap al Turó de l'Home. L'imatge és molt dura. Passats una parella que espera estoicament al final de la pujada, veis a les dues noies que m'han passat a l'últim avituallament. Una va embolicada amb una manta de supervivència, i l'altre va darrera seu molt desorientada. Quan arribo al seu costat els pregunto com estant i la que va embolicada em diu que te molt de fred. Veig que te inicis d'hipotèrmia, l'altre ni em respon. Un noi que ens atrapa a tots li ofereix un samarreta tèrmica i un paravent. Veig que paren per abrigar-se i decideixo seguir per avisar el més aviat possible al següent control del que hi ha. Procuro anar el més ràpid possible sense que les cames s'enrampin. No puc parar o em quedaré com un glaço. Fa moltíssim vent i el fred és molt intens. Per fi veig entre la boira l'aparcament del Turó. Hi ha un noi que ve corrent cap a mi i em pregunta si hi ha algú que estigui malament. Li dic que sí, dues noies venen molt tocades.
Per fi arribo a l'avituallament. Em trobo amb L'Àngela. Em demanen el pitral, menjo plàtans, coke i em diuen si vull un cosa calenta. Els hi dic que sí. No sé que era, però em va caure com aigua de maig.
Ja està fet, penso. Ens queda la baixada. Els que em coneixeu sabeu que no soc un gran baixador, doncs us puc dir que ha sigut la baixada de la meva vida. Pels que no us van deixar pujar, teniu l'excusa perfecta per anar.
Les cames anaven responent a estones. Vaig haver de fer la tàctica; córrer, estirar, caminar córrer, estirar, caminar.
Els ànims estaven alts, però les meves pobres cames estaven esgotades. Era el moment de posar el pilot automàtic i d'anar cremant quilòmetres. Penúltim avituallament, em trobo a la família Ferré (gràcies a tots pel vostre suport, ja sou uns clàssics de les nostres animalades), últim avituallament... I arribo a St.. Esteve. Però si em pensava que ja estava tot dat i beneit, quina grata sorpresa. Hem de creuar la Tordera agafats amb una corda per la forta corrent. "Com mola" crido quan ho veig. Deixo que passin els tres nois que anaven davant i la passo jo sol. L'aigua m'arriba a la cintura i la seva fredor em descomprimeix per un moment, les cames.

Em dic que ja la tinc, que la botifarra i la dutxa calent m'espera quan de sobte sento: "Patidoooooooor" caram, el Presi!! Ja m'havien dit que arribava molt preparat i així ho vaig veure quan em va atrapara, un altre lijada.
No sento la sempre recuperadora olor de botifarra, l'aigua no para de caure, però la meta és a toca.
6 hores i 40 minuts més tara d'haver sortit de la plaça, ja ho tornem a ser. Quin descans, però començo assabentar-me que han neutralitzat la cursa a St. Marçal i hi ha una mica de desconeixement del què ha passat.
Penso amb els que encara estan en cursa i amb els que segurament no els ha deixat seguir. Per una banda entenc el desencís per als que al 25 als han fet seguir avall i entenc que no es pot deixar pujar al Turó de l'Home a corredors que arriben molt justets i amb les condicions que hi havien s'hagués pogut pagar molt car.
L'any que ve repetirem, si es pot. S'ha forjat un mite, i hem tingut la sort d'estar allà, però ara tothom voldrà ser particip de tan magna aventura i hi hauran bufes per inscriure's. Serà qüestió d'estar atent.
Fins aviat.

 

Martó de Berlín 2011

Tot va començar el 24 de febrer de 2011 quan la Xell i els nens em van regalar l'inscripció a la marató que jo volgués a escollir entre París, Praga, Venècia i Berlín. La decisió va ser clara, Berlín. Era una ciutat que no coneixíem i és el recorregut més ràpid del món, i segueix sent-ho.

La Xell, en principi, no tenia previst córrer, però al final em va fer cas i es va inscriure. La veritat ara un cop passat, ella també podria fer la seva crònica, s'ha fotut una bona currada, després de ser mama de l'Oriol i el Pol era la seva primera cursa de debò. Ha tingut poc temps per preparar-la i ha aconseguit el seu objectiu, acabar-la sense caminar amb un temps de 4:48.

Vam arribar a Berlín el divendres al mig dia, i tot i que els de l'agencia ens tenien previst portar a la fira a recollir el dorsal el dissabte, nosaltres ho vam fer el mateix divendres.

Caram, quina fira! La fan a un aeroport que està fora d'us. Imagineu les dimensions... Tot era immens. Un cop passat els antics mostradors de facturació, entràvem a dintre de la pista d'aterratge, on hi havia tot de parades de patins, recanvis, proves de material. I per fi, entraves a la fira dels corredors. Per recollir el dorsal s'havien de passar tres hangar. A l'últim era on et donaven els dorsals amb el que et feien creuar tota la fira.

Un cop amb el dorsal a la ma i el xip validat ens van entretindre voltant, mirant i... comprant!

Dissabte vam fer turisme i per fi va sonar el despertador diumenge a les 5:45. Esmorzar a l'hotel i a les 7:15 al hall ens esperaven per portar-nos a la sortida. Un cop allà em vaig donar conte de la dimensió de la cursa. A un parc molt, molt però molt més gran que la Ciutadella hi havia la sortida, l'arribada, el guarda roba, les dutxes, punts de trobada, zones de massatge...

Un cop trobada la carpa on deixar la roba, ens van donar unes bosses de plàstic per tapar-nos una mica. No feia gaire fred, però ens la vam posar. Tot i anara amb temps i després de fer una vista al parc per deixar la nostra "marca" (els wc's que hi havien estaven a tope) vam anar tranquil·lament cap al nostra caixó de sortida, l'E, reservat per els aspirats a fer de de 3:15:01 a 3:30:00. La Xell, com molt altres, va dir una mentida piadosa, no volíem estar separats a un moment tan especial.

S'acostava les 9 a.m. i a les cares podies veure concentració, por, felicitat... 3, 2, 1 i a córrer. Passem l'arc de sortida. La porta de Brandenburg ens queda a l'esquena i tots ens morim de ganes de tornar-la a veure.

Primers kilòmetres i l'animació és brutal. Gent a tots dos cantons, bandes de música des-de els primers kilòmetres. Realment espectacular. A part dels seguidors del més de 40000 participants, tota la ciutat s'aboca a animar a aquesta raça tan estranya anomenada maratonià.

Tot i que el meu objectiu era passar-mo bé i no patir gaire, vaig trobar la llebre de 3:15 i em vaig posar al seu rebuf. El dia abans ens assabentem que els avituallaments eren amb got. Si ho hagués sabut, hagués portat la renyonera, però era qüestió d'anar fent. L'organització havia previst avituallaments a les dues bandes fins el km 10, deprès eren a la banda dreta, cada 2,5 km. Amb tots hi havia aigua i menjar cada 5 (pomes i plàtans) A la bossa del corredor ens van donar una esponja per poder-la mollar als cubells que hi havien als avituallaments. Imagineu les tones d'esponjes que es necessitarien per més de 40000 corredors a mes de 20 avituallaments...

Cada cop que agafava havia d'agafar aigua la llebre se m'escapava uns 100 metres. Caram! El païu no bevia, quina canya, deu ser Superman, pensava. Vaig decidir agafar dos gots d'aigua. La tècnica d'estrènyer el got per fer embut, no anava bé, eren de plàstic rígid i es trencaven. Més d'un cop em va passar que un altre corredor, sense voler, et fumia un cop al got i te'l deixava gairebé vuit. De pomes i plàtans només en vaig poder agafar un cop.

Anàvem fent kilòmetres i els petits objectius anaven arribant; kilòmetre 15 el primer gel, el pas per la mitja, al 25 un altre gel... Arribem al trenta i em vaig adonar que era l'únic dels corredors que van començar amb la llebre, la resta havien anat caient als avituallaments. Feia uns quants kms que s'ens havia ajuntat un nano, sud-americà diria jo. Avançàvem a un molt bon ritme fins que de sobte veig al païu que feia de llebre que es retira cap a la dreta, es para i es posa a vomitar!!! Caram! Per un moment totes les meves pos es van activar com si haguessin pres un botó. Em va vindre al cap la meva primera marató, anava seguint a dos païus del Sabadell a un ritme boníssim quan de sobte al 30 van parar. Deurien estar preparant un altre marató i per ells aquella era la tirada llarga. Em vaig quedar sol, corrent per la vora de la platja de Castelldefels o Gavà amb un vent de cara que no es podia aguantar. Evidentment va vindre l'home del mall i tots els del seu poble. Vaig patir el que no està escrit però vaig creuar la meta, plorant això si, de la rabia per que aquells pobres nanos m'havien deixat allà tirat. Durant molts anys dintre meu els hi vaig reteure. Ara, amb els quilòmetres que porto a les cames, la culpa va ser tota meva per no preguntar quina era la seva intenció.
De cop em vaig treure del cap aquests dimonis i vaig pensar que allò li deuria passar per no beure bé. Ves a saber, igual es va menjar un plat de macarrons i no li van caure gaire bé. Vaig mirar si veia al nano que anàvem junts però no el vaig veure, així doncs que vaig decidir córrer per sensacions. Als primers quilòmetres anava al ritme. Anava gaudint de l'ambient, cada cop quedaven menys quilòmetres del meu regal i els volia gaudir al 100%. Començava a trobar-me forces "cadàvers" Quina paraula més lletja, sempre penso que jo un dia ho vaig ser i em sap greu veure com la gent, després de tan de temps entrenant, arriba al fons de L'Infern. Km 35, últim gel. El pensament només hi ha la Porta de Brandenburg. Les cames comencen a fer figa, però la gentada que hi ha a la vora t'empenyen cap a la meta. Miro el rellotge i veig que vaig a 4:50... Vaaaaa!, penso, has de provar de no passar als 5. Espero arribar al 38 on el dissabte li vaig fer una foto a la Xell a Posdamerplatz, passo el 39 i no he vist la plaça!! Per un banda estic content, ja vaig cap a la porta i per l'altre veig que vaig molt concentrat per no veure una de les places més espectaculars de Berlín. Per fi arriba el 40 i intento apretar una miqueta, per els quàdriceps diuen que no, que ells ja en tenen prou i que si faig bondat, no s'enramparan. Així doncs que només em queda que posar-me a pas cargolet i gaudir dels dos últims quilòmetres.

Última recta i la porta al fons. Quina vista més bonica. Metres abans de creuar-le, trec la càmera i em poso a gravar. Tinc un nus a la gola... Passo per la portar i gairebé no puc ni respirar de l'emoció. Vull plorar, cridar, el cor no em cap al pit, soc la persona més feliç del món. 195 metres i s'haurà acabat. Els gravo tots. L'speaker diu no se què i la gent embogeix. No he fet el record del món, però em sento com si ho hagués fet. Últims metres, miro el Garmin i veig 3:18. Marca personal. Camino uns metres i paro per recuperar l'alè. Em costa reprimir-me i finalment ploro.

Em donen un tros de plàstic per no agafar fred i tot i que far bon temps, l'agafo. Una senyora, m'imagino que em felicita, i em penja la medalla. Li dono les gràcies amb el meu alemany macarrònic i me'n vaig a recollir la bossa.

Un cop canviat, n'assento a l'ombra d'un impressionants castanyer mirant l'espectacle que em brinden la resta de corredors. Les cares ho diuen tot. Tots ens mirem i ens fem rialles de complicitat. Ara no cal cap llengua per entendre'ns, tots parlem el mateix idioma. Tan se val si has fet 2:30 com si has fet 5:00, ets un maratonià i això ja no t'ho treu ningú
A quarts de dues, em truca la Xell, tot just abans de creuar la porta i em diu que ho ha fet tot corrent. Caram! és la pera. La primera cursa seriosa després dels parts i amb poc més d'un més i mig s'ha preparat per fer la marató. Estic molt content, ella volia vindre d'espectadora i jo la vaig embolicar per que s'inscriguis. Jo sabia que acabaria, i ara ella també ho sap. Ets una campiona, Balduf.

Moltes gràcies per aquest regal. Recordaré sempre la cel.lebració del 40.

Club Patidors - 10é Aniversari

Ara fa 8 anys un amic va guanyar una panera plena d'embotits a la fira de la festa de Sants. Per celebrar-ho i fer net ens va convidar a tots els amics. A l'hora del sopar, tres de nosaltres, auto-anomenats "el equipo A" per estar tots per sobre dels 100 quilos de pes, ens van proposar fer dieta. La Xell, centímetre en ma, ens va agafar la mida de la panxa, abdomen i ens va apuntar el pes. L'aposta la guanyaria al s'aprimés més quilos.
Jo a l'endemà mateix vaig començar la dieta, una que en aquells moments feia la Xell. A la primera setmana vaig perdre 4 quilos, uuuuaaauuuh!!! Ni jo m'ho creia. La següent van ser 2 i així fins arribar als 65.
Tothom que em coneixia s'en feia creus del que m'havia aprimat, fins i tot algun dels meus clients, anys després, m'han confessat que es pensaven que tenia un mal lleig.
Havent-me aprimat aquesta quantitat de quilos, vaig pensar de deixar de fumar, eren els vols de la primavera de 2004. Si m'he pogut estar de menjar, per què no de fumar un paquet de purets Röslis al dia?
Al segon dia tenia un mono que em pujava per les parets. La Xell feia poc que s'havia apuntat al DIR i no parava de dir-me lo bé que li anava fer exercici. Tenia al balcó de casa una BTTque m'havia passat el meu cunyat i que gairebé mai havia fet servir. Vaig decidir puja cap a Montjuïc pel matí. El primer dia va ser nefast. Però al veure que hi havia un munt de gent que fotia esport a les mateixes hores que jo, em va motivar al matí següent per aixecar-me del llit i tornar a provar-ho. Vaig anar fent, descobrint recorreguts nous, trobant pujades bestials... Semblava que el tabac el tenia controlat i cada dia em trobava millor. Va arribar un dia que el recorregut més llarg ja no em cansava el suficient. Vaig pensar pujar al castell de Montjuïc amb la bici, lligar-la a la porta del castell i donar una volta al perímetre del castell corrent. Caram, encara no portava ni la meitat i ja no podia més. En aquell moment se'm va obrir el cel, havia trobat una cosa que em deixava rebentat. Als dies següents vaig anar incrementat el nombre de voltes... 2,3,4... Però em va començar a entrar una rara sensació. Tenia complexa de hàmster. Vaig decidir deixar la bici lligada a la porta de les piscines Picornell i pujar al castell corrent. Un cop més el cel es va obrir. Vaig descobrir pujades i baixades, camins de terra i trialeres. Fins que passades unes setmanes vaig decidir deixar la bici a casa i fer tot el recorregut corrent.
En aquest moment la Xell també es va apuntar al carro de sortir a córrer, fet que va originar el descobriment del famós "pas cargolet".

Anava fent kilòmetres per la Muntanya olímpica fins que per culpa d'un mal calçat, em vaig fer mal als peus. Va arribar l'hora de comprar un vambes per anar a córrer. Les primeres van ser unes Pegassus, que em van anar força bé, gràcies a la recomanació d'en Domingo Catalán.

Un bon dia, el marit de la meva sogra (Corredor empedreint) ens va dir que ens havíem d'apuntar a una cursa popular, que allà trobaríem un ambient i una motivació que el fet de sortir a córrer sols mai podríem experimentar. Doncs, dit i fet. A la Cursa de la Mercè ens vam apuntar. Encara recordo el caguis que tenia a la sortida. La gent súper equipada, súper preparada... Em sentia com el peix mes petit de tot l'aquari.

La cursa em va semblar genial, creia que no hi podia haver-hi res millor al mon. Crec que vaig tindre la mateixa sensació que deuen tindre els que es foten heroïna per primera vegada. Al acabar, un gentil home, ens va donar un paper informant-nos que el proper diumenge hi havia una cursa de 10kms a la Barceloneta. Amb la Xell no ens ho vam pensar dues vegades i ens ho vam apuntar. Jo ja m'havia comprat una equip per no semblar tan passerell, però... Què dimonis és aquesta cosa blanca que li diuen xip i a on collons es posa? Doncs com dos pardalets, vam escrutar als altres corredors per esbrinar que dimonis feien amb allò. Ah! Es posa a la vamba i serveix per mesurar el temps. Caram! Quina canya. Un cop arribats a la meta, un altre senyor ens va donar un flyer de la Mitja Marató de St.. Cugat que es feia a la següent setmana. Doncs cap a St. Cugat i falta gent.

I així vam anar encadenant cursa darrere cursa, fins que un dia vaig veure a una web que es feia una cursa a St. Pere de Riudebitlles, poble al costat on he passat tots els caps de setmana durant els últims 20 anys.

Li vaig dir a la Xell i vam decidir de anar-hi. Per inscriure'ns, s'havia de trucar per telèfon i així ho vaig fer. I la conversa va anar més o menys així:

-Hola bona nit, volia inscriurem a la cursa del diumenge.

-Doncs diga'm el teu nom

-Jordi Martínez Rami

-Jordi Martínez Rami, el mateix Jordi Martínez Rami que va fer la mili a Saragossa?

- Collons Romeu! Què fots organitzant una cursa?

- I tu Rami! I tu què fots corrent curses.

Doncs m'acabava de retrobar amb un company de la mili, del que l'única relació que manteníem era la nadala que cada any ell m'enviava.

El dia de la cursa no vam poder parlar gaire, els que organitzeu coses ja sabeu que és de bojos. Al cap d'uns dies vam parlar per telèfon i em va explicar que un grup d'amics i ell tenien un club, anomenat Patidors, i que feien tot subint curses. Varem quedar a l'EternalRunning que es celebrava al cap d'uns dies a Castellbisbal. Al cap d'uns altres dies ens vam veure a la mitja de l'Espirall. I finalment vam entrar a formar part de la família dels Patidors.

En aquell moment no m'hagués cregut que seria capaç de fer el que he fet. Encara recordo el dia que el Presi m'explicava que hi havia una cosa que es deia duatló, córrer i bici, i que n'hi havia una que feien a Núria que pujaves fins al Puigmal. Clar a la següent edició els valents ja érem allà.

Li dec molt a aquest club i a la gent que el forma. Sempre heu estat al meu costat a les curses més bèsties que he fet. RXT, Carros de Foc, Ultra Trail Andorra... Em sento orgullós de dir que soc un dels Patidors, el cor se m'omple de joia quan em poso la samarreta del club i l'orgasme és brutal quan avances o t'avancen i et diuen: -Vinga Patidor, que esteu a tot arreu.

Tot i que ja comencem a tindre una edat, espero seguir molts anys cremant pota al vostra costat.

Per molts anys Patidors.

Rami

Duatló d'alta muntanya Laspaúles 21-08-2011

Puntualment a les 9 van donar la sortida 1,5 km "controlats" per la carretera.... Tots anàvem enxufadets i clar al arribar a la pista, primera patacada dels primers. Enfilem cap el creuament de Neril on comencen les primeres rampes. Primers 10 kms sense gaire dificultat tècnica, només algun fort desnivell cara a munt per una pista molt rodadora.

Arribo a la transició amb molt bones sensacions, i ara comença lo meu... cap a munt que falta gent!!!!. Passo per l'avituallament i m'expliquen el que hem de fer. Primer kms trotant, planejant per la vora de la la muntanya fins arribar a un gir tancat cap a la dreta que ens portarà cap a la cota més alta de la cursa (2500 metres) Començo a pujar a un bon ritme, però salten les primeres senyals d'alarma, els ísquios diuen que tranquil, que no tingui presa. Afluixo i tot i així avanço a un company de Vilafranca del Tot Vici, que va molt tocat. Pujo, pujo, pujo i finalment corono. Avituallament, baixada per una canal molt petita, pujada, crestejar i baixada fins la transició. A mig camí, m'avança la tercera noia, joder he d'entrenar les baixades si o si. Vaig fet caldo, les cames s'enrampen cada 2x3. Decideixo fer cas d'un consell del meu pare; quan tens una rampa, punxat amb l'agulla imperdible. El dolor és tan intens que ho faig i .... Collons quin gust, la rampa desapareix i puc tornar a córrer. El quàdriceps ara no volen se menys i s'enrampen, però tan i fa, cop d'agulla i a seguir. M'avança el Vilafranca que baixa con una fletxa.

Avituallament i de cap a la bici. Ara ens queda una llarga baixada fins Laspaúles. A mig camí, tornen les rampes, però amb la bici no em puc fer L'acupuntura així que, a aguantar el dolor. Una pujada amb el molinet i tornem a baixar. Veig, a punt d'arribar a Neril, que el del Tot Vici va amb la roda de davant punxada. Li dic si vol una càmara i em diu que no vol para. Li falten 2 kms.
I  gairebé al final, sorpresa!!!!! la trialera maleïda. Baixo de la bici, que demà em d'anar a kurrar. Baixem fins un torrent i em trobo amb una mega pujada de gravilla  que em sembla l'Everest. Pujo com puc amb a bici al coll. I ara si, pista, creuem el riu Isábena per un impressionant pont d'estil romànic i cap a meta.

Arribo el 78 de la general i el 17 de la categoria. Li dic al germà del de Vila que ha punxat i que ve a peu. Però estona després em dona les gràcies per l'oferiment i em diu que anava en segona posició de la seva categoria i per això no volia para. Finalment va fer tercer de la categoria V2M, felicitats Francisco.