Ara fa 8 anys un amic va guanyar una panera plena d'embotits a la fira de la festa de Sants. Per celebrar-ho i fer net ens va convidar a tots els amics. A l'hora del sopar, tres de nosaltres, auto-anomenats "el equipo A" per estar tots per sobre dels 100 quilos de pes, ens van proposar fer dieta. La Xell, centímetre en ma, ens va agafar la mida de la panxa, abdomen i ens va apuntar el pes. L'aposta la guanyaria al s'aprimés més quilos.
Jo a l'endemà mateix vaig començar la dieta, una que en aquells moments feia la Xell. A la primera setmana vaig perdre 4 quilos, uuuuaaauuuh!!! Ni jo m'ho creia. La següent van ser 2 i així fins arribar als 65.
Tothom que em coneixia s'en feia creus del que m'havia aprimat, fins i tot algun dels meus clients, anys després, m'han confessat que es pensaven que tenia un mal lleig.
Havent-me aprimat aquesta quantitat de quilos, vaig pensar de deixar de fumar, eren els vols de la primavera de 2004. Si m'he pogut estar de menjar, per què no de fumar un paquet de purets Röslis al dia?
Al segon dia tenia un mono que em pujava per les parets. La Xell feia poc que s'havia apuntat al DIR i no parava de dir-me lo bé que li anava fer exercici. Tenia al balcó de casa una BTTque m'havia passat el meu cunyat i que gairebé mai havia fet servir. Vaig decidir puja cap a Montjuïc pel matí. El primer dia va ser nefast. Però al veure que hi havia un munt de gent que fotia esport a les mateixes hores que jo, em va motivar al matí següent per aixecar-me del llit i tornar a provar-ho. Vaig anar fent, descobrint recorreguts nous, trobant pujades bestials... Semblava que el tabac el tenia controlat i cada dia em trobava millor. Va arribar un dia que el recorregut més llarg ja no em cansava el suficient. Vaig pensar pujar al castell de Montjuïc amb la bici, lligar-la a la porta del castell i donar una volta al perímetre del castell corrent. Caram, encara no portava ni la meitat i ja no podia més. En aquell moment se'm va obrir el cel, havia trobat una cosa que em deixava rebentat. Als dies següents vaig anar incrementat el nombre de voltes... 2,3,4... Però em va començar a entrar una rara sensació. Tenia complexa de hàmster. Vaig decidir deixar la bici lligada a la porta de les piscines Picornell i pujar al castell corrent. Un cop més el cel es va obrir. Vaig descobrir pujades i baixades, camins de terra i trialeres. Fins que passades unes setmanes vaig decidir deixar la bici a casa i fer tot el recorregut corrent.
En aquest moment la Xell també es va apuntar al carro de sortir a córrer, fet que va originar el descobriment del famós "pas cargolet".
Jo a l'endemà mateix vaig començar la dieta, una que en aquells moments feia la Xell. A la primera setmana vaig perdre 4 quilos, uuuuaaauuuh!!! Ni jo m'ho creia. La següent van ser 2 i així fins arribar als 65.
Tothom que em coneixia s'en feia creus del que m'havia aprimat, fins i tot algun dels meus clients, anys després, m'han confessat que es pensaven que tenia un mal lleig.
Havent-me aprimat aquesta quantitat de quilos, vaig pensar de deixar de fumar, eren els vols de la primavera de 2004. Si m'he pogut estar de menjar, per què no de fumar un paquet de purets Röslis al dia?
Al segon dia tenia un mono que em pujava per les parets. La Xell feia poc que s'havia apuntat al DIR i no parava de dir-me lo bé que li anava fer exercici. Tenia al balcó de casa una BTTque m'havia passat el meu cunyat i que gairebé mai havia fet servir. Vaig decidir puja cap a Montjuïc pel matí. El primer dia va ser nefast. Però al veure que hi havia un munt de gent que fotia esport a les mateixes hores que jo, em va motivar al matí següent per aixecar-me del llit i tornar a provar-ho. Vaig anar fent, descobrint recorreguts nous, trobant pujades bestials... Semblava que el tabac el tenia controlat i cada dia em trobava millor. Va arribar un dia que el recorregut més llarg ja no em cansava el suficient. Vaig pensar pujar al castell de Montjuïc amb la bici, lligar-la a la porta del castell i donar una volta al perímetre del castell corrent. Caram, encara no portava ni la meitat i ja no podia més. En aquell moment se'm va obrir el cel, havia trobat una cosa que em deixava rebentat. Als dies següents vaig anar incrementat el nombre de voltes... 2,3,4... Però em va començar a entrar una rara sensació. Tenia complexa de hàmster. Vaig decidir deixar la bici lligada a la porta de les piscines Picornell i pujar al castell corrent. Un cop més el cel es va obrir. Vaig descobrir pujades i baixades, camins de terra i trialeres. Fins que passades unes setmanes vaig decidir deixar la bici a casa i fer tot el recorregut corrent.
En aquest moment la Xell també es va apuntar al carro de sortir a córrer, fet que va originar el descobriment del famós "pas cargolet".
Anava fent kilòmetres per la Muntanya olímpica fins que per culpa d'un mal calçat, em vaig fer mal als peus. Va arribar l'hora de comprar un vambes per anar a córrer. Les primeres van ser unes Pegassus, que em van anar força bé, gràcies a la recomanació d'en Domingo Catalán.
Un bon dia, el marit de la meva sogra (Corredor empedreint) ens va dir que ens havíem d'apuntar a una cursa popular, que allà trobaríem un ambient i una motivació que el fet de sortir a córrer sols mai podríem experimentar. Doncs, dit i fet. A la Cursa de la Mercè ens vam apuntar. Encara recordo el caguis que tenia a la sortida. La gent súper equipada, súper preparada... Em sentia com el peix mes petit de tot l'aquari.
La cursa em va semblar genial, creia que no hi podia haver-hi res millor al mon. Crec que vaig tindre la mateixa sensació que deuen tindre els que es foten heroïna per primera vegada. Al acabar, un gentil home, ens va donar un paper informant-nos que el proper diumenge hi havia una cursa de 10kms a la Barceloneta. Amb la Xell no ens ho vam pensar dues vegades i ens ho vam apuntar. Jo ja m'havia comprat una equip per no semblar tan passerell, però... Què dimonis és aquesta cosa blanca que li diuen xip i a on collons es posa? Doncs com dos pardalets, vam escrutar als altres corredors per esbrinar que dimonis feien amb allò. Ah! Es posa a la vamba i serveix per mesurar el temps. Caram! Quina canya. Un cop arribats a la meta, un altre senyor ens va donar un flyer de la Mitja Marató de St.. Cugat que es feia a la següent setmana. Doncs cap a St. Cugat i falta gent.
I així vam anar encadenant cursa darrere cursa, fins que un dia vaig veure a una web que es feia una cursa a St. Pere de Riudebitlles, poble al costat on he passat tots els caps de setmana durant els últims 20 anys.
Li vaig dir a la Xell i vam decidir de anar-hi. Per inscriure'ns, s'havia de trucar per telèfon i així ho vaig fer. I la conversa va anar més o menys així:
-Hola bona nit, volia inscriurem a la cursa del diumenge.
-Doncs diga'm el teu nom
-Jordi Martínez Rami
-Jordi Martínez Rami, el mateix Jordi Martínez Rami que va fer la mili a Saragossa?
- Collons Romeu! Què fots organitzant una cursa?
- I tu Rami! I tu què fots corrent curses.
Doncs m'acabava de retrobar amb un company de la mili, del que l'única relació que manteníem era la nadala que cada any ell m'enviava.
El dia de la cursa no vam poder parlar gaire, els que organitzeu coses ja sabeu que és de bojos. Al cap d'uns dies vam parlar per telèfon i em va explicar que un grup d'amics i ell tenien un club, anomenat Patidors, i que feien tot subint curses. Varem quedar a l'EternalRunning que es celebrava al cap d'uns dies a Castellbisbal. Al cap d'uns altres dies ens vam veure a la mitja de l'Espirall. I finalment vam entrar a formar part de la família dels Patidors.
En aquell moment no m'hagués cregut que seria capaç de fer el que he fet. Encara recordo el dia que el Presi m'explicava que hi havia una cosa que es deia duatló, córrer i bici, i que n'hi havia una que feien a Núria que pujaves fins al Puigmal. Clar a la següent edició els valents ja érem allà.
Li dec molt a aquest club i a la gent que el forma. Sempre heu estat al meu costat a les curses més bèsties que he fet. RXT, Carros de Foc, Ultra Trail Andorra... Em sento orgullós de dir que soc un dels Patidors, el cor se m'omple de joia quan em poso la samarreta del club i l'orgasme és brutal quan avances o t'avancen i et diuen: -Vinga Patidor, que esteu a tot arreu.
Tot i que ja comencem a tindre una edat, espero seguir molts anys cremant pota al vostra costat.
Per molts anys Patidors.
Rami
uffff...potser algun dia jo sere patidor...enhorabona per la cronica.
ResponderEliminarQuina història!!! M'encanten les teves cròniques!
ResponderEliminarPer cert, tens un premi al blog de la petita suricatilla...