Martó de Berlín 2011

Tot va començar el 24 de febrer de 2011 quan la Xell i els nens em van regalar l'inscripció a la marató que jo volgués a escollir entre París, Praga, Venècia i Berlín. La decisió va ser clara, Berlín. Era una ciutat que no coneixíem i és el recorregut més ràpid del món, i segueix sent-ho.

La Xell, en principi, no tenia previst córrer, però al final em va fer cas i es va inscriure. La veritat ara un cop passat, ella també podria fer la seva crònica, s'ha fotut una bona currada, després de ser mama de l'Oriol i el Pol era la seva primera cursa de debò. Ha tingut poc temps per preparar-la i ha aconseguit el seu objectiu, acabar-la sense caminar amb un temps de 4:48.

Vam arribar a Berlín el divendres al mig dia, i tot i que els de l'agencia ens tenien previst portar a la fira a recollir el dorsal el dissabte, nosaltres ho vam fer el mateix divendres.

Caram, quina fira! La fan a un aeroport que està fora d'us. Imagineu les dimensions... Tot era immens. Un cop passat els antics mostradors de facturació, entràvem a dintre de la pista d'aterratge, on hi havia tot de parades de patins, recanvis, proves de material. I per fi, entraves a la fira dels corredors. Per recollir el dorsal s'havien de passar tres hangar. A l'últim era on et donaven els dorsals amb el que et feien creuar tota la fira.

Un cop amb el dorsal a la ma i el xip validat ens van entretindre voltant, mirant i... comprant!

Dissabte vam fer turisme i per fi va sonar el despertador diumenge a les 5:45. Esmorzar a l'hotel i a les 7:15 al hall ens esperaven per portar-nos a la sortida. Un cop allà em vaig donar conte de la dimensió de la cursa. A un parc molt, molt però molt més gran que la Ciutadella hi havia la sortida, l'arribada, el guarda roba, les dutxes, punts de trobada, zones de massatge...

Un cop trobada la carpa on deixar la roba, ens van donar unes bosses de plàstic per tapar-nos una mica. No feia gaire fred, però ens la vam posar. Tot i anara amb temps i després de fer una vista al parc per deixar la nostra "marca" (els wc's que hi havien estaven a tope) vam anar tranquil·lament cap al nostra caixó de sortida, l'E, reservat per els aspirats a fer de de 3:15:01 a 3:30:00. La Xell, com molt altres, va dir una mentida piadosa, no volíem estar separats a un moment tan especial.

S'acostava les 9 a.m. i a les cares podies veure concentració, por, felicitat... 3, 2, 1 i a córrer. Passem l'arc de sortida. La porta de Brandenburg ens queda a l'esquena i tots ens morim de ganes de tornar-la a veure.

Primers kilòmetres i l'animació és brutal. Gent a tots dos cantons, bandes de música des-de els primers kilòmetres. Realment espectacular. A part dels seguidors del més de 40000 participants, tota la ciutat s'aboca a animar a aquesta raça tan estranya anomenada maratonià.

Tot i que el meu objectiu era passar-mo bé i no patir gaire, vaig trobar la llebre de 3:15 i em vaig posar al seu rebuf. El dia abans ens assabentem que els avituallaments eren amb got. Si ho hagués sabut, hagués portat la renyonera, però era qüestió d'anar fent. L'organització havia previst avituallaments a les dues bandes fins el km 10, deprès eren a la banda dreta, cada 2,5 km. Amb tots hi havia aigua i menjar cada 5 (pomes i plàtans) A la bossa del corredor ens van donar una esponja per poder-la mollar als cubells que hi havien als avituallaments. Imagineu les tones d'esponjes que es necessitarien per més de 40000 corredors a mes de 20 avituallaments...

Cada cop que agafava havia d'agafar aigua la llebre se m'escapava uns 100 metres. Caram! El païu no bevia, quina canya, deu ser Superman, pensava. Vaig decidir agafar dos gots d'aigua. La tècnica d'estrènyer el got per fer embut, no anava bé, eren de plàstic rígid i es trencaven. Més d'un cop em va passar que un altre corredor, sense voler, et fumia un cop al got i te'l deixava gairebé vuit. De pomes i plàtans només en vaig poder agafar un cop.

Anàvem fent kilòmetres i els petits objectius anaven arribant; kilòmetre 15 el primer gel, el pas per la mitja, al 25 un altre gel... Arribem al trenta i em vaig adonar que era l'únic dels corredors que van començar amb la llebre, la resta havien anat caient als avituallaments. Feia uns quants kms que s'ens havia ajuntat un nano, sud-americà diria jo. Avançàvem a un molt bon ritme fins que de sobte veig al païu que feia de llebre que es retira cap a la dreta, es para i es posa a vomitar!!! Caram! Per un moment totes les meves pos es van activar com si haguessin pres un botó. Em va vindre al cap la meva primera marató, anava seguint a dos païus del Sabadell a un ritme boníssim quan de sobte al 30 van parar. Deurien estar preparant un altre marató i per ells aquella era la tirada llarga. Em vaig quedar sol, corrent per la vora de la platja de Castelldefels o Gavà amb un vent de cara que no es podia aguantar. Evidentment va vindre l'home del mall i tots els del seu poble. Vaig patir el que no està escrit però vaig creuar la meta, plorant això si, de la rabia per que aquells pobres nanos m'havien deixat allà tirat. Durant molts anys dintre meu els hi vaig reteure. Ara, amb els quilòmetres que porto a les cames, la culpa va ser tota meva per no preguntar quina era la seva intenció.
De cop em vaig treure del cap aquests dimonis i vaig pensar que allò li deuria passar per no beure bé. Ves a saber, igual es va menjar un plat de macarrons i no li van caure gaire bé. Vaig mirar si veia al nano que anàvem junts però no el vaig veure, així doncs que vaig decidir córrer per sensacions. Als primers quilòmetres anava al ritme. Anava gaudint de l'ambient, cada cop quedaven menys quilòmetres del meu regal i els volia gaudir al 100%. Començava a trobar-me forces "cadàvers" Quina paraula més lletja, sempre penso que jo un dia ho vaig ser i em sap greu veure com la gent, després de tan de temps entrenant, arriba al fons de L'Infern. Km 35, últim gel. El pensament només hi ha la Porta de Brandenburg. Les cames comencen a fer figa, però la gentada que hi ha a la vora t'empenyen cap a la meta. Miro el rellotge i veig que vaig a 4:50... Vaaaaa!, penso, has de provar de no passar als 5. Espero arribar al 38 on el dissabte li vaig fer una foto a la Xell a Posdamerplatz, passo el 39 i no he vist la plaça!! Per un banda estic content, ja vaig cap a la porta i per l'altre veig que vaig molt concentrat per no veure una de les places més espectaculars de Berlín. Per fi arriba el 40 i intento apretar una miqueta, per els quàdriceps diuen que no, que ells ja en tenen prou i que si faig bondat, no s'enramparan. Així doncs que només em queda que posar-me a pas cargolet i gaudir dels dos últims quilòmetres.

Última recta i la porta al fons. Quina vista més bonica. Metres abans de creuar-le, trec la càmera i em poso a gravar. Tinc un nus a la gola... Passo per la portar i gairebé no puc ni respirar de l'emoció. Vull plorar, cridar, el cor no em cap al pit, soc la persona més feliç del món. 195 metres i s'haurà acabat. Els gravo tots. L'speaker diu no se què i la gent embogeix. No he fet el record del món, però em sento com si ho hagués fet. Últims metres, miro el Garmin i veig 3:18. Marca personal. Camino uns metres i paro per recuperar l'alè. Em costa reprimir-me i finalment ploro.

Em donen un tros de plàstic per no agafar fred i tot i que far bon temps, l'agafo. Una senyora, m'imagino que em felicita, i em penja la medalla. Li dono les gràcies amb el meu alemany macarrònic i me'n vaig a recollir la bossa.

Un cop canviat, n'assento a l'ombra d'un impressionants castanyer mirant l'espectacle que em brinden la resta de corredors. Les cares ho diuen tot. Tots ens mirem i ens fem rialles de complicitat. Ara no cal cap llengua per entendre'ns, tots parlem el mateix idioma. Tan se val si has fet 2:30 com si has fet 5:00, ets un maratonià i això ja no t'ho treu ningú
A quarts de dues, em truca la Xell, tot just abans de creuar la porta i em diu que ho ha fet tot corrent. Caram! és la pera. La primera cursa seriosa després dels parts i amb poc més d'un més i mig s'ha preparat per fer la marató. Estic molt content, ella volia vindre d'espectadora i jo la vaig embolicar per que s'inscriguis. Jo sabia que acabaria, i ara ella també ho sap. Ets una campiona, Balduf.

Moltes gràcies per aquest regal. Recordaré sempre la cel.lebració del 40.