domingo, 13 de noviembre de 2011

Marató del Montseny

Tot i que les previsions de la meteo durant tota la setmana ja ho deien i dissabte per la nit van catalogar la borrasca que estava a sobre Catalunya con de primera divisió (després ens hem assabentat que era una tempesta tropical), m'autoconvencia dient que el diumenge no plouria.
Tota la nit del dissabte plovent. Arriba el Lluís, puntual a les 5:45, al lloc on havíem quedat i em diu; - Va, tranquil que segur que al Montseny no plourà. Jo també ho pensava, però quan arriàvem continua plovent.


Recollim el dorsal, ens canviem i comencem a saludar als companys que van arribant aixoplugats al pavelló.
Arribada l'hora i tots fem cap cap a la sortida. Puntualment a les 8 donen la sortida sota una fina pluja que sembla que no però va fent la seva feina.
Tot just al sortir de St. Esteve, creuem la Tordera amb més d'un pam d'aigua. Comencem bé, amb els peus ben fresquets. Els primer quilòmetres son per pistes amples que permeten anar rodant a bon ritme. Soc incapaç de seguir al Millagui, arribo molt tocat de cames, ho sé i vull reservar. Al poc temps em passa el Terminator esperitat com si l'empaités un dimoni. Els vaig veient cada vegada més lluny fins que els perdo de vista.


Arribem al 16 i comença la primera pujada forta (a l'avituallament de St.. Bernat no el veig i no menjo res). Als pocs metres un bessó m'avisa del que més tard serà un no parar. Intento agafar ritme, però veig que he d'afluixar. Ho faig i tinc que anar deixant passar als que venen darrera. No m'agrada fer tap. Les rampes venen i van , però vaig fent.
Molt lluny em sembla sentir...una esquella? Devem estar a prop del control. Passo un noi que ens anima. És admirable el que arriba a fer la gent per donar ambient. Moltes gràcies company!!!

Passo el control i comença la baixada. Caram, sembla que la cosa va bé. Veig a dos nois davant meu i els atrapo ràpidament. Vaig tirant a vall a bona velocitat. Atrapo a tres nois i els avanço. No m'ho puc creure, això va con la senda. Però de sobte em comencen a fer mal els genolls i aquí és quan tot s'en ve a vall. Afluixo per no castigar-me, però segueix fent-me mal i per postres m'entren rampes molt fortes que m'obliguen a parar per estirar i poder seguir.
M'avancen als que havia passat abans.
Arribo al control del 25 i penso que igual han tallat el tram del Turó de l'Home. Al Matagalls era brutal el vent i el fred que feia. Ens diuen que qui vulgui pot seguir, que a dalt fa més fred i més vent que al Matagalls, i si no és pot abandonar i tirar avall cap a St. Esteve.
Mai havia tingut que prendre una decisió com aquesta, per un moment penso en agafar el camí fàcil ( bé això és el que em pensava, ara sé que de fàcil no en tenia res) Menjo i m'inflo de coke, plàtans, isostar, chuches... Carrego a tope perquè sé que patiré molt.
Primer 2 quilòmetres per pista rodadora. Començo a córrer i als pocs metres els aliens de les cames criden que volen parar. Estiro, camino i corro...fins a la propera rampa. Així vaig, proper objectiu Les Agudes. El Yak em fot una lijada que n'hi em veu. El crido i veig que va a pinyó, súper concentart, molt bé Jordi, t'ho has currat per gaudir com ho estàs fent.


Cada cop el vent és més fort i l'aigua cau amb més força. És una bona senyal, vol dir que estic arribant al cap de munt de la pujada. Veig per fi l'últim gir a la dreta, el pla que ens portarà cap al Turó de l'Home. L'imatge és molt dura. Passats una parella que espera estoicament al final de la pujada, veis a les dues noies que m'han passat a l'últim avituallament. Una va embolicada amb una manta de supervivència, i l'altre va darrera seu molt desorientada. Quan arribo al seu costat els pregunto com estant i la que va embolicada em diu que te molt de fred. Veig que te inicis d'hipotèrmia, l'altre ni em respon. Un noi que ens atrapa a tots li ofereix un samarreta tèrmica i un paravent. Veig que paren per abrigar-se i decideixo seguir per avisar el més aviat possible al següent control del que hi ha. Procuro anar el més ràpid possible sense que les cames s'enrampin. No puc parar o em quedaré com un glaço. Fa moltíssim vent i el fred és molt intens. Per fi veig entre la boira l'aparcament del Turó. Hi ha un noi que ve corrent cap a mi i em pregunta si hi ha algú que estigui malament. Li dic que sí, dues noies venen molt tocades.
Per fi arribo a l'avituallament. Em trobo amb L'Àngela. Em demanen el pitral, menjo plàtans, coke i em diuen si vull un cosa calenta. Els hi dic que sí. No sé que era, però em va caure com aigua de maig.
Ja està fet, penso. Ens queda la baixada. Els que em coneixeu sabeu que no soc un gran baixador, doncs us puc dir que ha sigut la baixada de la meva vida. Pels que no us van deixar pujar, teniu l'excusa perfecta per anar.
Les cames anaven responent a estones. Vaig haver de fer la tàctica; córrer, estirar, caminar córrer, estirar, caminar.
Els ànims estaven alts, però les meves pobres cames estaven esgotades. Era el moment de posar el pilot automàtic i d'anar cremant quilòmetres. Penúltim avituallament, em trobo a la família Ferré (gràcies a tots pel vostre suport, ja sou uns clàssics de les nostres animalades), últim avituallament... I arribo a St.. Esteve. Però si em pensava que ja estava tot dat i beneit, quina grata sorpresa. Hem de creuar la Tordera agafats amb una corda per la forta corrent. "Com mola" crido quan ho veig. Deixo que passin els tres nois que anaven davant i la passo jo sol. L'aigua m'arriba a la cintura i la seva fredor em descomprimeix per un moment, les cames.


Em dic que ja la tinc, que la botifarra i la dutxa calent m'espera quan de sobte sento: "Patidoooooooor" caram, el Presi!! Ja m'havien dit que arribava molt preparat i així ho vaig veure quan em va atrapara, un altre lijada.
No sento la sempre recuperadora olor de botifarra, l'aigua no para de caure, però la meta és a toca.
6 hores i 40 minuts més tara d'haver sortit de la plaça, ja ho tornem a ser. Quin descans, però començo assabentar-me que han neutralitzat la cursa a St. Marçal i hi ha una mica de desconeixement del què ha passat.
Penso amb els que encara estan en cursa i amb els que segurament no els ha deixat seguir. Per una banda entenc el desencís per als que al 25 als han fet seguir avall i entenc que no es pot deixar pujar al Turó de l'Home a corredors que arriben molt justets i amb les condicions que hi havien s'hagués pogut pagar molt car.
L'any que ve repetirem, si es pot. S'ha forjat un mite, i hem tingut la sort d'estar allà, però ara tothom voldrà ser particip de tan magna aventura i hi hauran bufes per inscriure's. Serà qüestió d'estar atent.
Fins aviat.
 

No hay comentarios:

Publicar un comentario